“A la que inicio una relació ja estic pensant quan s’acabarà i tot seguit li trobo els defectes a l’altre persona” amb aquesta frase començava una noia fa uns mesos.

Està demostrat que culturalment seguim un procés de formació de parella, com si d’un ball es tractés, un pas, un segon i un altre i tornem a començar.  

El ritme depèn del que treballem a cada fase i de les circumstàncies.

Iniciem el ball amb l’enamorament. Es tracta d’una fase caracteritzada pel fort sentiment d’atracció. Aquest sentiment està influenciat per factors socials (com l’edat, nivell cultural...) i factors psicològics (coincidència de valors, comunicació complementaria, interessos similars...)

Les persones durant aquesta fase idealitzem a l’altre a través de petits detalls que captem i acostumem a entregar-nos molt. Obviem els detalls que no quadren amb la nostra imatge i donem més importància a aquells que si quadren, exagerant-los.

No s’acostuma a intentar comprendre a l’altre sinó a viure amb intensitat el moment .

“Per viure aquesta fase amb naturalitat hem d’haver-nos treballat a nosaltres primer” deia fa unes setmanes la mateixa persona. I té tota la raó amb aquesta gran conclusió.

Per poder-se enamorar d'algú s'ha d'estimar la vida, i ganes de saber, hem de tenir una estructura afectiva treballada, viure amb naturalitat els nostres models, triar a les nostres parelles per atracció no per què omplin buits.

I un cop estem enamorats/es, gaudir d’aquesta melodia i preparar-nos per passar a la següent fase. El festeig o “noviazgo” en el proper article.